La importància d’aprendre a escriure
A les societats modernes i desenrotllades, la comunicació entre les persones és fluïda, variada i complexa. Encara s’ha fet més amb l’aparició de les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), com els telèfons mòbils, internet, etc.
Les persones es comuniquem a través d’un llenguatge que unes vegades s’expressa per la parla i altres, per l’escriptura. En esta comunicació, per tant, trobem manifestacions orals i manifestacions escrites. Este últimes tenen gran importància perquè l’escriptura està present en gran part de les activitats humanes, regula moltes relacions socials i actua com a transformadora del pensament ( ha contribuït a desenrotllar, perfeccionar i transmetre la ciència i els avanços tècnics).
Tots estos factors són raons de pes perquè l’escriptura gaudisca d’importància i de prestigi social en la nostra societat actual. La necessitat de dominar-la per desenrotllar-se plenament és motiu suficient perquè es considere indispensable ensenyar-la a les generacions jóvens.
Tradicionalment, s’ha encomanat a l’escola la tasca d’ensenyar a llegir i escriure. Els encarregats principals de l’alfabetització de les ciutadanes i ciutadans han estat sempre els professionals docents i la institució escolar. No vol dir això, però, que l’entorn familiar no faça una contribució important a este aprenentatge. Les mares i els pares juguen un paper important, complementari d’aquell que fan els mestres, en l’adquisició de les habilitats que permeten a xiquetes i xiquets arribar a llegir i escriure. L’ambient familiar, per tant, és molt important per desenrotllar actituds favorables envers l’escriptura i per fer créixer el desig d’aprendre a escriure.
La manera com els xiquets aprenen a fer qualsevol tasca influïx en la representació mental que arriben a formar-se d’eixa tasca. Si els escolars aprenen a llegir i escriure només a l’escola —i sempre a través d’activitats persistents de reconeixement o de dibuix gràfic de les lletres i de les paraules—, sense tindre massa en compte el missatge que transmeten, s’imaginaran sempre l’escriptura com una activitat exclusivament escolar (sense massa sentit fora de les aules); com un treball per al qual no tindran cap motivació quan els mestres no són presents.
A les escoles, generalment, es procura que l’ensenyament i l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura estiga vinculat a la transmissió de missatges amb sentit i a la comunicació entre les persones. Esta manera d’ensenyar s’ha de vore reforçada, també, des de l’entorn familiar. Les mares i els pares heu de procurar un ambient favorable a l’alfabetització en les vostres cases. Heu de viure amb els vostres fills la necessitat de la comunicació escrita i heu de valorar positivament l’esforç que fan per aprendre a llegir i escriure, perquè el sentit comunicatiu de l’escriptura i la valoració o reconeixement social són indispensables perquè ells tinguen interés per aprendre estes habilitats.
Quan diem que mares i pares heu de contribuir a l’ensenyament de la lectura i l’escriptura, no ens referim que hàgeu de fer part de la tasca que els correspon als mestres. No es tracta de substituir els ensenyants sinó de ser-ne un complement ideal. Per exemple, redactant amb els fills notes, avisos o llistes de compra; llegint i comentant amb ells els escrits de l’escola; animant-los a llegir els rètols i cartells que trobeu al carrer, els fullets que arriben a casa, etc. Les activitats més sistemàtiques d’ensenyament del codi escrit ja les faran els vostres fills a l’escola; vosaltres, al respecte, heu d’exercir una triple funció:
Heu de ser-ne models: procurar llegir i escriure davant d’ells i amb ells, perquè vos prenguen com a exemple.
Heu de ser-ne interlocutors: comunicar-vos amb ells per escrit quan calga, i construir conjuntament amb ells missatges escrits per a d’altres; aclarir-los dubtes i cooperar amb ells quan estan aprenent a escriure.
Heu de ser-ne animadors: estimular-los perquè escriguen i lligen amb qualsevol motiu; valorar positivament l’escriptura i la lectura com a tasques de profit; i interessar-vos per tot el que fan diàriament a l’escola i per les dificultats o esculls que troben en el seu procés d’aprenentatge.
Convé tenir present que, si a l’escola s’ensenya a llegir i escriure, és perquè les dos tasques són molt útils per a la vida social, i no a l’inrevés, que s’haja d’escriure a la societat per aprofitar un aprenentatge que es fa a l’escola. En la societat actual no escriuen únicament els escriptors professionals (periodistes, novel·listes, advocats, etc.). La major part de la gent escriu sovint amb diferents motius: per resoldre assumptes de la vida quotidiana; per estudiar, investigar o aprendre o simplement per passar-s’ho bé.
Les vostres filles i els vostres fills no són escriptors dolents. Simplement, estan aprenent a escriure i el seu procés d’escriptura —com també el nostre— és sempre millorable. Heu d’animar-los i encoratjar-los a escriure, remarcant, quan pugueu, els aspectes favorables, i no focalitzant sempre en les errades. Heu d’afavorir en ells la capacitat d’escriure. També heu de fomentar la disposició a fer-ho i el gust per fer-ho. Escriure és difícil i complex per a tots. Ningú naix escriptor, ni escriu bé a la primera: tots necessitem fer esborranys i primers intents. L’escriptura, a més, és una cosa molt personal. No hi ha un únic escriptor ni una única manera d’escriure.
Escriure està molt relacionat amb parlar i amb llegir. Com més conversem amb els fills, com més contestem les seues preguntes, com més els ajudem a expressar-se (fent que reformulen, que arredonisquen o que completen les frases), millor els ajudarem. Com més els animem a llegir, més bons escriptors en farem. La lectura perfecciona l’expressió, augmenta el vocabulari i els dóna models a imitar de correcció ortogràfica, lèxica i sintàctica.
Centrats en el context de la Comunitat Valenciana, escriure en valencià no és més difícil que fer-ho en castella, o a l’inrevés. Tot és qüestió d’interés, de pràctica i d’una miqueta de paciència al principi. Quan les xiquetes i xiquets han d’aprendre a escriure en aquella de les dos llengües oficials que no siga habitual a casa, requeriran d’un bon treball oral previ i de la necessitat d’un major suport per pares o mestres. Tanmateix, no per això els ha de resultar més difícil d’aconseguir. Cada llengua és una manera d’entendre el món i el coneixement de vàries —el plurilingüisme— és un fet enriquidor. Si saber parlar vàries llengües és positiu, també ho és saber escriure-les, perquè l’escriptura eixampla, enriquix i transforma el pensament.
L’expressió per escrit ens permet resoldre moltes qüestions, i, a més, inventar nous móns i passar-ho bé. És absolutament necessari que animeu els vostres fills a escriure amb qualsevol motiu: la carta dels Reis d’Orient, la participació en qualsevol concurs literari, l’elaboració de la llista de la compra, el diari personal, el resum de pel·lícules de cinema o vídeo que han vist, els peus de foto de l’àlbum familiar, etc.
Per tal d’orientar la vostra contribució a l’aprenentatge de l’escriptura per part dels vostres fills, i a mena de síntesi de tot el que hem dit, permeteu-nos:
Alguns consells per animar els fills a aprendre a escriure:
Ningú naix escriptor. Tots necessitem formació i estimulació. L’hàbit d’escriure i l’afecció a l’escriptura també s’adquirixen per imitació del que les xiquetes i xiquets veuen a casa. Cal escriure davant d’ells i fer-los partíceps de la comunicació escrita que es dóna a nivell familiar.
L’escriptura és útil per a regular conductes habituals (notes, avisos, receptes, instruccions...); per a aprendre i elaborar coneixements (apunts, exàmens, esquemes...); i per divertir-se o crear móns fantàstics. Esnsenyem-los a escriure des de la utilitat d’esta habilitat per a comunicar-nos i des del sentit. No convertim l’escriptura en una tasca escolar, feixuga i avorrida.
Valorem positivament el que fan a l’escola per aprendre a escriure i animem-los a fer-ho.
Constem les seues preguntes. Contem-los coses. Fem-los acabar les frases que deixen incompletes. Enriquim i millorem el seu vocabulari i la seua producció oral. Evitem, en la mesura possible, les paraules crossa (això, allò, fer, cosa, etc.) i anomenem les coses pel seu nom. Tot este treball a nivell oral els servirà de base per a l’escriptura.
Llegim i comentem amb ells el periòdic, contes, còmics. Fem-los observar el suport de les imatges al text escrit. Fem que expliquen el que veuen i observen. Procurem que es fixen en fórmules introductòries de narracions o instruccions. Recordem que la lectura estimula l’escriptura.
Fem del fet d’escriure un costum quotidià i saludable. Elaborem amb ells la llista de la compra, les llistes de coses que han de portar a escola o a una excursió, les notes o avisos que vulguem enviar als mestres. Convidem-los que escriguen els peus de fotos en els seus àlbums. Animem-los a escriure un diari personal. Mostrem-los els nostres quaderns escolars (si els conservem) o els esborranys d’escrits nostres, perquè vegen que a nosaltres també ens costa escriure.
Facilitem-los o regalem-los coses per escriure: bolígrafs, pissarres portàtils, jocs amb lletres per a confegir paraules, ordinadors infantils, etc.
No intentem que escriguen sempre el que nosaltres volem, sinó també el que els abellisca.
Provem a iniciar-los en els escrits literaris i animar-los a escriure des de les tasques més simples: canviar el principi o el final d’una història, inventar nous personatges o noves accions, imitar maneres d’escriure, convertir una notícia en un relat, o un relat en diàleg, etc. Animem-los a participar en concursos.
Impliquem-nos en el seu procés d’escriptura i ajudem-los a millorar-lo. No fem burla de les seues errades. Destaquem els errors únicament perquè no els tornen a cometre. Recordem que són escriptors immadurs (en procés de formació) i no, escriptors dolents.
Quan els exigim que escriguen, tinguem en compte els gustos, les necessitats i els estats d’ànim dels nostres fills. No oposem mai l’obligació d’escriure a la pràctica d’altres activitats divertides (si no escrius, no veus la tele...). No relacionem sempre l’escriptura únicament amb els deures i les tasques escolars. No comparem els seus progressos en escriptura amb els d’altres per remarcar possibles mancances.
Tant de bo que tots estos consells siguen de profit perquè mares i pares contribuïu en l’objectiu de fer dels vostres filles i fills persones competents per resoldre amb èxit les múltiples i variades actuacions socials que requerixen del domini de la lectura o l’escriptura.
Recordem que aprendre a llegir i escriure és una tasca laboriosa, l’èxit de la qual depén, en cert grau, del nivell de col·laboració que existisca entre la institució escolar i les famílies.
Esperem que totes estes recomanacions aporten vies per fer esta col·laboració més fluïda i efectiva i servisquen per assolir amb èxit l’obligació conjunta de fer dels nostres fills lectors i escriptors eficaços i competents.